Loner - Triptych

Crítica: Loner

Tornar a: Loner

“La puresa de Thomas Noone”

Fa uns quatre anys, amb l’arribada de l’anglès Thomas Noone, l’escena de la dansa a Catalunya es va veure enriquida per la aportació d’un excel·lent professional. Durant aquest temps, Noone ha donat mostres de ser un treballador incansable que utilitza el seu talent amb discreció, alternant les seves intervencions com a ballarí (en formacions com Metros i Gelabert/azzopardi) amb coreografies pròpies, distingides en certàmens de Madrid i Barcelona.

Dins el nostre àmbit de creació, on l’espectacle visual ha anat guanyant terreny al discurs coreogràfic, Noone representa una feliç excepció: fa ballar als seus intèrprets. I ho fa amb mesura, sense escarafalls, treient el màxim profit dels coneixements de cadascun dels seus ballarins.

A més del ric i profund llenguatge de Noone, s’ha de destacar la bella ambientació, un joc de contrastos entre la calidesa barroca de la música de Purcell (“Dido i Eneas”) i la fredor contemporània del so electrònic de Gianfranco. Tot respira senzillesa i bondat en aquesta sensible reflexió sobre la condició solitària de l’individu, estat del que no se’n desprén tot i els acompanyants que apareixen durant la seva vida.

A “Loner” no hi sobra ni hi falta res, i no deixa de ser gratificant comprovar que a través del moviment i la dinàmica encara es pot crear bellesa. ¡Bravo!

Marjolijn Van Der Meer, La Vanguardia, 21/01/02.