Room - Bound - Curts

Tort-Chaos - Four - Mur - Crush Crease - Fútil

Crítica: Crush Crease

Tornar a: Crush-Crease

Sòlida Senzillesa

Si alguna cosa defineix Thomas Noone és el seu rigor al presentar una obra. L’última n’és un exemple i així s’aprecia que la senzillesa no està en contradicció amb la solidesa, i que el nivell i la pulcritud no depenen de l’envergadura del muntatge. Crush i Crease són peces independents, però tenen un aire en comú. Una atmosfera distant per a unes narracions abstractes, més definides a Crush pel caràcter que prenen els personatges, en constant diàleg gestual escrit amb un fluït llenguatge coreogràfic que troba un dels seus èxits en les evolucions dels passos a dos. Una finestra oberta a un horitzó desconegut i una composició musical de Diego Dall’Osto envolten l’expressió física i emocional.

A Crease, una peça més ben aconseguida i contrastada, l’alternativa de la finestra és un mur, del qual surten uns cossos que s’arrosseguen per elevar-se i assolir una energia de grup que a la vegada respecta la individualitat. En escena, la percepció i el pressentiment d’una cosa difusa i aliena contrasta amb la fermesa de les línies geomètriques que tracen els cossos dels ballarins, precisos amb el moviment i capaços de portar a bon terme el llenguatge d’un coreògraf emergent.

Montse G Ozet
17/10/2005 El Periodico.